TRAILWALKER 2013

Nou any, nous reptes!!! 

Tornem a escriure al blog començant per un repte solidari que un equip que formem 4 professors volem assolir el proper mes d'abril.

El 20 i 21 d'abril de 2013 participarem en un dels desafiaments esportius i solidaris més grans del món - l'Intermón Oxfam Trailwalker- que transcorrerà per la via verda que va de la muntanya al mar, començant la ruta a Olot ( Pirineus) i acabant a Sant Feliu de Guíxols ( Costa Brava).

I què és això de la Trailwalker? Bé, doncs es tracta d'un repte esportiu i humà extraordinari: fer 100 Km caminant o corrent en 32 hores en un equip de 4 persones sense relleus.

L'objectiu? Combatre la pobresa i la injustícia al món! Perquè el Trailwalker és també un desafiament solidari. Amb el meu equip ens comprometem a aconseguir al menys 1500 euros per donar suport a la feina d'Intermón Oxfam en més de 40 països de l'Àfrica, d'Àsia i de l'Amèrica Llatina.

El Trailwalker va néixer el 1986 a Hong Kong i des d'aleshores ha crescut fins a convertir-se en un esdeveniment internacional. Durant més de 20 anys, milers de persones en uns 12 països ( Austràlia, Bèlgica, Anglaterra, Canadà...) han participat en aquest desafiament  amb les mateixes ganes i energia. Tots impulsats per una bona causa: Aconseguir que cada dia més persones surtin de la pobresa.

El meu equip i jo estem molt il·lusionats, per això us animo a visitar la nostra pàgina d'equip i a col·laborar en el que pogueu!!!

http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/equipos/ficha/bell-lloc-1-0

NOTA A LES OLIMPIADES

EL VALOR DE LES OLIMPIADES DE LONDRES 2012

Després d’unes bones i merescudes vacances i seguint la dinàmica del blog. I quina millor manera que parlant dels jocs olímpics que han ocupat part d’aquests mesos i que tant de sentit tenen en el món de l’activitat física i l’esport?

Llegint el diari, vaig topar amb un article d’Emilio Sánchez Vicario. El títol de l’article era: La “maria” de la educació. Era una impressió del que havien estat els jocs olímpics per a molts espanyols i, evidentment, per a ell. Per a molts havien estat un desastre, altres opinaven que es podien salvar tenint en compte les medalles que la delegació espanyola havia aconseguit i per a ell i altres havien estat simplement un bon resultat.

Estic totalment d’acord amb l’opinió d’Emilio. Si be en principi es pot pensar que, comparat amb altres potencies, es poden catalogar com un desastre, penso fermament que tenint en compte la nostra realitat cultural i esportiva,( vivim bàsicament pel futbol, deixant de banda altres disciplines),  són un bon resultat.  Per moltes voltes que hi donem,  no podem  competir al nivell d’altres països amb molts més medis i el que han fet les noies te un mèrit total amb els mitjans  de que disposen i el poc seguiment que te l’esport femení.

Aquesta realitat tant dura ve d’una educació que no inclou l’esport, i la nostra societat no és esportista. Tot i l’esforç de molts clubs, o el boom de Barcelona 92 i al programa  ADO, que va aportar més diners, més mitjans , millors entrenadors i més competicions que van fer augmentar el nivell,  tot i  això només ens va reportar 22 medalles en el jocs de Barcelona.

Després hem baixat o pujat una mica, però està clar que ens hem estancat. Podem donar moltes explicacions i una d’elles, molt personal,  és que la democràcia ens ha deixat 8 legislatures, diversos presidents i constants modificacions del sistema educatiu. Cap d’aquests sistemes s’ha en recordat de l’esport, que segueix sent la maria de les maries de l’etapa escolar amb una o dues hores màxim obligatòries a la setmana. Com podem ser competitius així? Si que ho som en obesitat i en abandonament escolar.

Si no practiquem esport des de petits es nota. I aquestes carències es veuen més en els esports bàsics: atletisme, gimnàstica i natació. Si de nen tens al darrere una família que li agradi un esport, t’apunta a un club o escola… però quants ho fan I sobretot fora del món del futbol?

Si a més afegim que el pressupost per a l’esport en països com Itàlia o França és gairebé quatre vegades més que el nostre, mirem el medaller i veurem que va en relació amb el que s’inverteix. Encara gràcies que seguim tenint medalles, no ens podem queixar.

Fixem-nos amb països com China o Corea, que van integrar l’esport com a part de l’educació i hi van posar recursos i mitjans.

L’article de l’Emilio acaba de la següent manera: “ Pregunté a varios políticos: ¿ haremos lo necesario para que el deporte forme parte de la vida escolar? Imposible, me dijeron, si lo hiciésemos estaríamos obligados a quitar otras materias y lo que eso significaría con el profesorado. Además los colegios no están preparados, no hay instalaciones. ¿ Y luego queremos medallas?”

Afortunadament hi ha escoles com la meva on intentem donar la importancia que es mereix a l’educació física i l’esport,  formant els nostres alumnes i esportistes no només en les tècniques o tàctiques d’un determinat esport, sinó també formant-los en els valors que el forgin  com a bon esportista i sobretot com a persona. Per molts anys i ànims en aquesta tasca que ens ha de dur no només a intentar assolir medalles en les olimpiades, sino també en la propia vida, ja que l’esport és una escola , la escola de la vida.

Esport, Valors i esperit de superació

A l’entrenament, un sempre busca els seus límits.  Volem ser millors, busquem millorar. Aquesta és la única via per assolir objectius, o si més no per apropar-nos-hi. Però no sempre és fàcil. Cada dia trobem noves dificultats i aquí és on hi ha el vertader aprenentatge, buscar la manera de sortejar-les i sobreposar-nos a cada situació. Així és com es guanya. A l’esport ser millor requereix fortalesa física, però sobretot mental, requereix un dels valors més especials, ESFORÇ.

Però l’esforç per si sol no és suficient si al darrere no hi tenim tenacitat, perseverança. No n’hi ha prou en desplegar la teva força física o mental per vèncer o aconseguir quelcom sobreposant-se a les dificultats. Per a que sigui més efectiu un ha de ser ferm en les seves opinions, en els seus propòsits.  Ha de ser algú que difícilment desisteixi d’allò que pensa o vol fer. Ha de persistir sense cansar-se mai, sent constant. Però també ha de ser algú que sap escoltar a aquells que realment el volen ajudar.

D’aquesta manera un és capaç d ‘aconseguir el que es proposi, encara que sembli que és impossible. Res ho és si un ho creu de veritat. Però s’ha de treballar. Hem de posar-hi aquests ingredients i no defallir en l’intent. Difícilment les coses surten a la primera, tot seria massa fàcil.

El següent video és un exemple de tot l’esmentat. No és de caire esportiu, però el missatge que dóna és universal. Tu t’hauries rendit? O hauries actuat igual? Ànims, tota idea, tot objectiu per petit que sigui et pot conduir a llocs meravellosos.

Vida o esport? Esport o vida?

T’aixeques com cada dia, adormit i pensant en tot el que has de fer. Anirà tot be? Les primeres sensacions són de cansament, son.  No en tinc ganes, prefereixo quedar-me al llit i no passar fred, calor, no hi ha ganes de posar-se en marxa… però saps que ho has de fer has d’iniciar un nou dia i seguir amb els reptes i les tasques d’ahir sense defallir amb la mateixa entrega, només així aconseguiràs assolir el que t’has proposat…o no?

Esmorzes per carregar d’energia el teu cos i… perquè no, el teu esperit! Una dutxa, et vesteixes i ja estàs preparat per tornar a començar. Això és el dia a dia, començar i recomençar per seguir endavant i aconseguir aquelles fites que estan a l’horitzó, i de vegades en els teus somnis.

No tot surt com esperem, però no hem de defallir

Surts de casa i comences a caminar, tot et pesa, i és que el dia és molt llarg i tens moltes coses a fer. Un pas rere l’altre ens va acostant a la fita marcada. Cada metre, cada kilòmetre que fas t’apropa a l’objectiu final i no importa de què es tracta, simplement has d’arribar i no defallir en l’intent, encara que les coses no acabin sortint com has planificat. Saps que això és part del dia a dia.

 I just quan et comences a trobar bé i a pensar que tot rutlla, que ja estàs a punt, que tot respon segons ho has imaginat, la primera pedra et fa ensopegar. És la primera de moltes i per això t’aixeques i segueixes endavant. Ningú ha dit mai que les coses siguin fàcils i lluitar per aconseguir el que un vol, evidentment, no ho és. És dur i requereix esforç, tenacitat, perseverança… però tot i això el dia no posa les coses fàcils i ens posa més obstacles en el camí. Et pares i penses què fer, com sortejar-los per no tornar a caure i et tornes a aixecar pensant que  no importen les vegades que et pots caure ,  t’has de tornar aixecar per seguir endavant, per aconseguir el teu somni, el teu objectiu i ho aguantes mentre avances, “s’ha de suportar sense deixar d’avançar, així és com es guanya!”

Tot ha valgut la pena, hem de seguir endavant passi el que passi.

Acabes el dia rendit, però amb la satisfacció que, a pesar dels pesars has seguit endavant. Ho has intentat i  estàs un dia més a prop d’aconseguir-ho, perquè cada vegada queda menys. Estaré preparat? Aconseguiré el que m’he proposat? La por t’invaeix, però la valentia, la responsabilitat et fa seguir endavant, no podem abandonar, hi ha massa en joc al darrere i no ens ho podem permetre.

Finalment tot arriba. L’esforç, el patiment, els mals moments, però sobretot els bons records es fan presents. Ha valgut la pena!! I és ara que em pregunto: què estic vivint? és vida o esport? Esport o vida? S’assemblen oi?  Val la pena pensar-hi!

Un estil de vida!

És important que per a la transmissió dels valors que proporciona el món de l'esport, hi hagi al darrere una família, uns entrenadors, tècnics... que ajudin a assolir-los. Que ens ajudin a entendre què representa tot plegat!!

Aquesta és la principal porta d'entrada a un món fantàstic, a un estil de vida que ens acompanyarà sempre. Entendre la vida des del respecte, la tolerància, l'esforç, el companyerisme... Això és l'esport, i així el van voler concebre en el moment en que van recuperar les primeres olimpíades de l'època moderna, quan sota la presidència de Demetrius Vikelas primer i substituït després per Pierre de Coubertin, ( que ha passat a la història com el pare de l'olimpisme), es van concebre amb la intenció no només de fer un esdeveniment internacional i competitiu, sinó de recuperar  catorze segles després els antics jocs de la Grècia clàssica amb l'esperit de " contribuir a la construcció d'un món millor i més pacífic i d'educar a la joventut a través de l'esport practicat sense discriminació de cap classe i dins l'esperit de la comprensió mútua, amistat, solidaritat i joc net". "

I quina manera més adient hi pot haver que construir un món millor a partir de valors com l'esforç, el sacrifici, la perseverança, la tolerància, la fortalesa... Valors que ens han d'ensenyar a lluitar pel que volem, a pesar dels pesars.  El vídeo PANYEE FC és un reflex de tot això. Com la il·lusió i el treball conjunt poden moure muntanyes. I com aquests èxits es poden aplicar perfectament en el nostre dia a dia.

En resum: la il·lusió, l'esforç, la constància mouen muntanyes en tot allò que ens proposem. Ells hi van creure...i tu? Fes esport, practica'l, viu-lo! fes-lo viure!! i... "guanyaràs".

La Victòria

Una de les moltes grandeses del món de l'activitat física i l'esport és el "sabor de la victòria". Però no desvirtuant-la com està passant habitualment, sinó donant-li el vertader sentit.
Sovint relacionem un èxit esportiu amb la consecució d'un títol, d'una medalla, d'una copa... i oblidem completament què representa aquell tros de metall, què l'ha fet possible, què hi ha al darrere. Aquí és on rau el veritable sentiment al aconseguir l'èxit anel·lat.

Habitualment és comú presumir de la copa o del terme campió de... però la veritat és que el fons d'aquest terme és molt més ric i important del que li apliquem amb motius estètics i totalment superficials.
Kilian Jornet, en el seu llibre Córrer o morir diu: "...guanyar no vol dir acabar en primera posició. No vol dir batre els altres. Guanyar és vèncer-se a un mateix. Vèncer el nostre cos, els nostres límits i les nostres pors. Guanyar vol dir superar-se a un mateix i fer realitat els somnis". 

Esforç, sacrifici, voluntat...

Aquesta és la victòria real. Persones que s'han vençut a elles mateixes i que ploren a cada cop de rem que fan, a cada objectiu assolit. I ploren no per esgotament, sinó sobretot per aconseguir finalitzar allò que un dia va ser fruit dels seus somnis. Ho he aconseguit, he vençut, he fet realitat allò que semblava que mai arribaria.
Et sents vencedor i no canviaries res del que sents per cap medalla, copa... aquests són només la materialització de tot plegat, són la cirereta d'un pastís fet d'esforç, sacrificis, il·lusió i...perquè no diversió.

Assolir un objectiu, assolir una victòria amb tots aquests ingredients és grandiós. És la consecució d'un projecte llarg i costós. No és fàcil. Quantes vegades hem guanyat i no ens hem sentit guanyadors?. Quantes vegades hem assolit fites sabent amb antelació que no hi hauria dificultat, que ho aconseguiríem? Això no és guanyar, no és una victòria.

Victòria és recordar quants han participat d'aquest repte, d'aquest viatge. No ho fem sols. L'esport i la vida sempre són un treball d'equip on cadascú posa el seu granet de sorra per a tenir èxit.
La victòria no és una copa, no. És un sentiment especial fruit d'un llarg treball, és l'emoció profunda que et transporta a un món de records que et manté viu: qui t'ha acompanyat, què t'ha dut a allà dalt, què ha fet possible aquell podi i ,sobretot, el que t'ha costat arribar-hi.

Tots tenim fites, objectius que somiem que algun dia es faran realitat. La victòria real es troba en el més profund de nosaltres. És la que no ens acabem de creure malgrat la preparació i la voluntat que hi hem posat i que finalment arriba.
Esforç, sacrifici, perseverança, disciplina, treball en equip, gratitud... valen la pena. Valen una medalla, valen una amistat eterna, valen una victòria.
Per tot això: Gràcies companys, gràcies amics, gràcies equip i... una vegada més gràcies presi, gràcies Carles!!

Ser pare d'un fill amb èxit

Els companys de La granja escola, fundació per l'educació, envien aquesta adreça, que és una noticia publicada a la Vanguardia el diumenge 29 d'abril i que parla de la sobreprotecció en l'esport. "Sovint somiem que els nostres fills tinguin èxit, però ens hem parat a pensar  què passaria si aquest moment arriba?"

Des de La Granja observem com se senten de vegades presionada la canalla que fa esport, alhora que sobreprotegits. És una barreja curiosa!

http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20120429/54287044780/ser-pare-d-un-fill-amb-exit.html